“Acomiada les velles, grasses, lletges, fastigoses o que no tinguin el look Prada”

PradaRina Bovrisse era responsable de vendes a Prada, Japó. Quan el seu cap li ordenà acomiadar a algunes dependentes els motius van ser perquè eren “Velles, grasses, lletges, fastigoses o no tenien el look Prada”. Rina va protestar i va ser acomiadada. L’empresa a més ha demandat aquesta mare i li demana més de 500.000 dòlars per haver danyat la imatge de la marca…

Al 2012 un jutge de Tòquio va considerar que la discriminació practicada per Prada era acceptable tenint en compte que és una marca de luxe, i que una dependenta amb salari alt havia d’estar preparada per a resistir cert nivell d’abús…

Pots signar la petició perquè retirin la demanda a:

http://www.change.org/es/peticiones/prada-retirad-la-demanda-contra-vuestra-ex-empleada-rina-bovrisse

Les marques abusen de nosaltres, i sovint ens deixem convèncer pels colors i els brillants que ens prometen èxit i l’eterna joventut…

Des de petites juguem a ser qui no som, però amb referents poc donats a la llibertat i a les particularitats. Emmagatzemen els models i ens els venen en oferta, en color rosa, en campanyes d’hivern i estiu, en paquets indivisibles…

La fotógrafa polaca Ilona Szwarc ha creat una sèrie d’imatges American Girls a on retracta nenes en la seva vida quotidiana amb les seves quasi idèntiques nines. Les nines a Amèrica son un símbol d’estatus i poder, aquestes s’encarreguen per catàleg i després es llueixen en festes, trobades, a l’escola…

American girls Nina2

Pots veure tota la sèrie a: http://www.ilonaszwarc.com/american-girls

Les nines estan fetes a imatge i semblança de les seves propietàries, però les nines són totes iguales, canvien els complements i el color. És que som totes iguals? És que el que ens diferencia són les marques? És que la dona ha de jugar a tenir un look Prada o és vella, grassa, lletja i fastigosa?

També Beyoncé ha estat reduïda a la mínima expressió per entrar dins d’un disseny de Roberto Cavalli. Cal?

Beyoncé

El joc simbòl·lic és un espiral de pèrdua i retrobament d’identitats que ens confonen, ens acosten i ens allunyen de l’autèntic “jo” de la llibertat femenina en construcció, d’una societat que com deia el jutge ha d’estar preparada per a resistir cert nivell d’abús, això sí, tinguis o no un salari alt…

Advertisements

5 thoughts on ““Acomiada les velles, grasses, lletges, fastigoses o que no tinguin el look Prada”

  1. No té ni cap ni peus. La discriminació de la dóna a Japó és un tema interessant i més quan coneixes una mica la història de la presència americana imperialisma a meïtat de segle, quan es va fer moda amb els prototips occidentals i els grans monstres mediàtics del seu temps, esborrant part de la singularitat cultural del país. La mescla va ser important i les dones van ser especialment trepitjades (fa poc vaig llegir Tokio Blues, novel·la de Haruki Murakami que retrata, indirectament, eixa dominació i el paper discret de la dona al Japó). Encara que es tracta de temps passats, em sorpren que el tribunal recolçara l`acós de la marca i amparara aquesta discriminació laboral. Respecte a les nines… res a dir. Arribarà un dia en que les xiquetes afirmaran que les persones venim de motles o tuppers, i no de persones molt vives i patides, de les nostres mares.

    No conec noms d`activistes femenistes japoneses, no ho dic amb ironia, realment no en conec cap i m’ agradaria tindre un punt de vista no occidental.

    Una abraçada!

    M'agrada

  2. Hola!
    Doncs ara que ho dius jo tampoc conec cap nom d’activista japonesa. És un tema per indagar. Conec poc de la societat oriental, em sembla colorida i mig rural-tecnològica, però pel que veig en pel·lícules i llibres de fotografia. Tradicions com la d’enpetitir els peus de la dona ja són per parar atenció i constatar que tampoc es lliuren del menysperu i la manipulació del cos de la dona. També l’existència de les màquines de vending de calcetes fetes servir em va impactar molt. Un japó que se m’escapa de les mans, que em va deixar molt sorpresa amb el film “El sabor de la Sandía” o amb obres com Dolls, que és una gran pel·lícula… però més enllà del manga, de les operacions occidentalitzadores d’ulls, i del sushi que en menjo tan com puc… no conec res de les dones japoneses.

    Les nines solen ser un reflex del que s’espera de nosaltres, titelles amb poca esma que es mouen al so dels fils invisibles i no tan invisibles que ens guien cap a una reconstrucció de les nostres llibertats.

    Fa poc em vaig trobar en un banc un llibre d’en Haruki. Potser era una senyal…
    Una abraçada gran, gran!
    i Gràcies de tot cor per les teves aportacions!

    M'agrada

  3. Hola!
    He trobat un article molt interessant sobre una part de la cirurgia estètica que ningú sol veure. A Corea hi ha molta pressió social per ser perfecta i noies molt joves se sotmeten a intervencions agressives per modificar-se el cos i assemblar-se als models externs que venen.
    http://blogs.elpais.com/plan-b/2013/07/cirug%C3%ADa-est%C3%A9tica-belleza-cicatrizando.html
    És el projecte: Beauty Recovery Room. Una de cada 5 dones ha passat pel quiròfan per motius de bellesa… Val la pena donar-li un cop d’ull!

    M'agrada

  4. “Me di cuenta de que la fantasía de otro cuerpo estaba creada desde una perspectiva exterior. La de la perfección estética era una fantasía social que poco o nada tenía que ver conmigo”.

    Una interpretació molt real sobre el concepte -o la construcció del concepte-de bellesa.

    Una vegada més ens confonen. Ens obliguen a equiparar aspectes equidistants com -Materia i idea-, -suport i imatge-, -cos i pensament-. Molts vegades confonem les construccions culturals -i dins d’aquestes l’estética, la bellesa- amb la nostra propia materialitat, la corporalitat femenina.

    Moltes gràcies per la recomanació!

    Una abraçada!

    PD. Haruki Murakami mostra a una societat japonesa des d’un punt de vista molt cotidià, però també molt brut i, fins i tot, escatològic (em resulta violent accedir a la cambra d’un adolescent atacat per la testosterona, però, a la vegada, té un punt de realitat pròpia impressionant). Per aquest motiu permet detectar qual és la consideració que rep la dona. A nivell literari no m’ agrada massa però des d’un punt de vista sociològic pot ser material útil.

    M'agrada

    • M’ha agradat molt aquestes frases. em fan reflexionar molt. El proper text que publicaré dilluns és amb una escriptura més dura. És difícil quedar-se només en la crítica i la denúncia i no fer un pas més enllà. Em sento petita per canviar les coses més enllà de la meva ealitat més pròxima, i sobretot, la relació amb mi mateixa, l’autocura, el respecte, l’acceptació, i també vers les dones que m’envoten, però què més puc fer, com més puc ésser?

      Debats personals que em mouen tot i estar en una cadira cap a paratges llunyans on tot és més senzill d’entendre. Móns on les dones no tenen que justificar-se per ser done, i fan de la seva feminitat, una delícia, una potencialitat, un enyor, un intens sospir. Fer i deixar fer, sense etiquetes ni codis de barres, com les bones amigues, que es relacionen amb amor i comprensió per damunt de tot…

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s