Reprenent la primera part de l’article del cos de la dona, ja sabem com se’n parla… Però es presta poca atenció al cos familiar, és a dir, als valors que la teva família et transmet sobre aquest. Des d’atendre les sensacions corporals de fred i calor, a descansar després d’un llarg dia, a fer esport per no quedar-se encarcarada, etc.

El contacte físic és important, l’ ajudar a cuidar el cos de les persones que t’importen és vital. El cos com un do, no com una molèstia, no com un mecanisme per a…
El cos és l’expressió física de les ànimes que t’estimes.

M’agrada el meu cos, i el cuido el millor que sé. El respecto i admiro vestit i nu. Menjo el que m’agrada i el que em fa sentir bé. He començat a fer ioga i procuro redreçar la meva postura, aprendre a respirar millor i relaxar i contreure els meus músculs… Em poso cremes que fan bona olor, em tombo al sol, dormo tot el que puc… Si les dones estiméssim més el nostre cos, també sortiríem més de l’armari, perquè començaríem a estimar altres cossos femenins.

Però costa molt ser un cos en aquesta era del bisturí que ha portat a milions de dones a passar pel quiròfan per remodelar-se: rinoplàsties, augment de pits, botox… La peregrinació quirúrgica es converteix en un modus vivendis. La identitat nòmada va llançar a la fama a Orlan, una artista que als anys 90 es va sotmetre públicament a diverses operacions estètiques per assemblar-se a algunes pintures i escultures famoses. El seu cos és el protagonista del seu art i defineix la seva obra com una crítica a les pressions que la societat exerceix amb les dones. L’espectacle el vesteixen grans dissenyadors de moda, està musicalitzat i televisat. El seu cos es converteix en un material exposat fins a la víscera, i la seva identitat es dilueix ladygagament, terme que m’acabo d’inventar per descriure les múltiples facetes que una artista pot recrear despistant al màxim el ser i no ser…

El cos, cadascuna el viu com pot. En un atemptat en un edifici, expliquen que una noia, després d’una explosió, se li va cremar la roba i va quedar mig sepultada per unes roques. Quan els bombers la volien treure, ella els deia que no… El motiu era que estava despulla…

El cos és un vehicle de comunicació. Mai donem la talla. Sempre “hauríem de ser…” Mai som. Som en condicional. És un aclaparament.

La dona en l’art ha estat representada com un objecte immòbil, passiu, incapaç. Així s’ha pintat l’existència femenina durant anys, una existència reduïda en la seva forma amb anells al coll, peus de lotus, cotilles, xadors, ablacions, infibulacions… Embelleixen el cos i el que consideren que “hauria de ser” una dona a partir d’immobilitzar-lo. A més, la indústria del cos ataca les dones en les seves ferides obertes, físiques, psíquiques i emocionals. Ataca els quilos de més, elimina els greixos, lluita contra la cel·lulitis, combat les arrugues, acaba amb la flacidesa. Les batalles que ha de lliurar una dona són inescrutables…

Com a acció protesta proposo canviar aquests eslògans per: Ataca els pensaments negatius, elimina a les persones de la teva vida que no et respecten, lluita contra les injustícies, combat la hipocresia social, acaba amb la inseguretat que sentis davant el mirall…

Al segle XIX, paradoxalment, la tuberculosi va rendir culte a la dona prima, malalta, de pell blanca i aspecte vampíric. Curiosament, les vampirs no envelleixen, són primes, no mengen, només beuen sang, no tenen arrugues i són delicades peces de porcellana que es trenquen a trossets…

Per acabar aquesta reflexió val la pena donar a conèixer la filia de moda en llocs per a adults… o sigui, l’escac i mat al maltractament del cos femení. Es tracta del Natural Body Magic, o sigui, el joc de desmembrar dones a la xarxa. És com els trucs de màgia on una noia entra en una caixa i el mag la va tallant amb una serra espectacular i no succeeix res… s’obren els diferents compartiments, sembla que no té cames, però ella segueix somrient alegrement.

Els homes s’exciten amb trossos del cos d’una dona. El tronc per aquí, les cames per allí,  quin gust, quin orgasme… tot molt bé retocat perquè no hi hagi sang ni dolor, i elles, alegrement somrient…

Serà que “calladetes estem més maques”.