Està circulant un vídeo sobre la percepció de la nostra bellesa. Sobre com ens percebem a nosaltres mateixes i sobre com ens veuen les altres persones. Un dibuixant de retrats de la policia dibuixa dones, primer segons la seva pròpia descripció i després segons les descriuen altres persones…

Tenim una dissociació del nostre cos. Només ens adonem d’aquest quan ens fa mal, quan sagna quan…

…Quan ens diuen que “El cos” és “Elle McPherson”. Aquest cos és seu però es converteix en el cos de totes, social, de masses, es converteix en un cos-producte amb el qual negociar.

La societat caníbal se’ns menja el cos. El cos humà, per sobreviure també s’ha servit del canibalisme. El cos importa fins que ja no importa. Fins que ja no és bell, ni funcional ni decoratiu.

Tenim la capacitat de fer la “dieta de la motxilla” (dieta del sondino) i menjar nasogàstricament. Un mètode ideat per Gianfranco Cappello a Itàlia. Durant dies menges pel nas amb una sonda. Menges uns batuts proteínics que transportes amb una motxilla… Fem coses rares amb el cos. Programes televisius que es diuen “Cuerpos embarazosos” (Canal Xplora) que es dedica a omplir la graella amb bonys, sotracs, deformacions, pústules i altres coses “embarazosas”. El terme “Embarazoso” significa que molesta o incomoda… i és que el cos rar incomoda.

Perforacions extremes, intervencions quirúrgiques per semblar una serp, exposicions a condicions atmosfèriques de risc mortal, tortures que consisteixen en no deixar dormir a la gent o trencar-los les articulacions amb cavalls desbocats…

Portem el cos al límit, o de vegades el cos ens limita. Podem ser com la Hellen Keller o donar-nos per vençudes. Sinó vivim el cos com un regal, aquest ens controla. Hem de cuidar la llengua de la mare, així com el cos de la mare, la llengua i cos materns han possibilitat que avui existeixi jo, amb la meva pròpia forma, amb el meu propi do. Així que vaig a gaudir conscientment d’ell, de la seva textura, del seu color, de la seva llum i de la seva ombra.

L’expressió “Te has rajado”, significa que t’ha sortit un tall, o sigui, que ets covard com les dones que tenen vagina. Els homes no volen “rajarse”, però adoren les nostres vagines. Les rajes són un conyàs. Els penis són collonuts.

El llenguatge del cos dóna molt que parlar.

EL NEGOCI DEL COS

La dona acaba sent l’ideal de la consumidora perfecta. Consumeix per ser, per identificar-se, compres compulsives, rituals de bellesa varis, concursos de bellesa. La dona és un bon negoci. La marca francesa de mitges Dupont va treure al mercat unes mitges que no es trencaven, les dones en els anys 60 van deixar de comprar-ne, així que aquest producte va passar a ser un altre més de la cadena de muntatge de l’obsolescència programada, obligant als fabricants a trobar un material més feble que es trenqués perquè les dones seguissin comprant mitges.

Entre les fites que les dones volen aconseguir en la vida, en els primers llocs està el de baixar de pes. No estudiar, viatjar… no! Baixar pes, encaixar en els texans! I per a això, al mercat es troben productes per a totes les butxaques que faran que llueixis tal com et mereixes, amb “aspecte natural” després d’haver-te passat 2 hores al bany.

No tenim ni llenguatge propi per parlar d’aquestes bajanades. Per ser una it girl necessites semblar “nude” amb la teva “BB Cream” i el teu “red gloss”, el cabell efecte “brush”, que és molt “cool”. No oblidar el teu “borsalino” i el teu “clutch”, “casual” però “chic”, amb pas ferm amb els teus “stiletto” per anar al “brunch” súper “trendy”!!! I si desfiles per Milà com Tatiana Chemeleva amb 12 anys segur que ho aconsegueixes.

El cos de la dona es divideix en dos. Les noies pregunten als nois, I tu de què ets, de culs o de tetes? Ens dividim nosaltres mateixes per davant i per darrere. Ens exposem al fet que jutgin les nostres grandàries, les nostres formes, i ens puntuïn.

Lara Croft, la protagonista del joc Tomb Rider, encarna el prototip de dona Cyborg que no envelleix, que pot promocionar tota classe de productes a la xarxa sense cansar-se, semblar pàl·lida, envellir, etc… No necessita Photoshop! Així que el cos de la dona és una màquina. He fet un collage comparant caràtules de pel·lícula i videojocs on la postura del cos de la dona és la mateixa. Bàsicament perquè et fixis en el cul. Totes estan quietes, en posició de lluita per atacar la cel·lulitis, combatre el pas del temps, lluitar contra els quilos…

El cos és una màquina, no un do. El cul és per a molts homes la representació a gran escala de la forma del seu gland. Jean-Paul Sartre, va dir: “La pàtria, l’honor, la llibertat, no hi ha res: l’univers gira al voltant d’un parell de natges, és tot…”.

Cul o colze?, Cul o fanal? Ens donen per cul, vaja…

Parlem del pit. La societat insisteix en la importància del pit allà on vas. El pit és feminitat, diuen, un pit bonic és el que totes les dones desitjarien. Clar, clar…

Les primeres Venus prehistòriques no tenien rostre. De fet, els pits eren gairebé més grans que el cap. Per a què la mirada de les Venus?, Per què dibuixar els mugrons abans que els ulls? La supremacia del pit fa que se’ns faci sentir culpables quan no hi ha un pit, el pit cau, és massa petit, massa gran, té aurèoles desdibuixades, bla, bla, bla… per a això, una indústria wonderbra perpètua ha procurat inventar tota classe d’artilugis, exercicis, ungüents i altres coses per aixecar-lo, o sigui, per tranquil·litzar la mirada masculina i seguir donant-li un bon espectacle.

Creen sèries amb noms tipus “Sin tetas no hay paraíso” i catifetes de ratolí amb pits incorporats, xumets acabats en forma de pit, teteres en forma de pit per afegir llet al cafè, begudes que abans de ser embotellades se les passen 3 models pel pit perquè s’impregnin del saborós pitram…

Mai Shiranui és un personatge de la saga Fatal Fury que després va ser incorporada a The Kings of Fighters. El primer disseny dista bastant de l’actual que evidentment ha evolucionat…

Tetasbra, Culobra… cal aixecar l’ànim de les tropes, no? Ma Va fan CULO…

La propera setmana la segona part de l’article!