Fa mesos que vull tornar a escriure. Però no he tingut temps. Bé, sí que n’he tingut, però l’he dedicat a altres coses, ja que el temps és sempre el mateix, i és igual per a tothom. Ara escric a mà, i noto una mica de mal al canell perquè perdo el costum, però volia fer-ho perquè a l’ordinador no puc saber com està la meva cal·ligrafia, que sempre em revela el meu estat d’ànim. Ara la meva lletra és força entenedora, centrada i de la mateixa mida, serà perquè he dormit força, perquè jo, de totes les coses que pugui necessitar, dormir és la primera.

Sovint penso en la bella dorment. Per què la van despertar? I si ella no ho volia? Ningú li va preguntar què necessitava i va haver de venir un príncep a robar-li un petó sense el seu consentiment. El despertador és el meu príncep de cada dia, així que procuro donar-li festa els caps de setmana si no és que me l’he omplert de més coses a fer que em requereixen llevar-me d’hora.

Ostres, ara sí que em fa mal la mà! I no porto ni mitja pàgina! Com m’ho feia a l’institut tot el dia? A veure, “en verdad, nen” podria haver-me llevat més d’hora per fer més coses, per posar-me al dia amb el bloc, per fer un pastís de la hòstia, per tenir la casa més neta amb olor a potingues desinfectants, per fer ioga i la salutació al sol quan surt el sol, per tenir la safata d’entrada resolta i calmar el meu TOC, però no. M’estimo més dormir, sí, dormir, tot i que després passo bona part del dia amb la senyora culpa a les espatlles i clar, amb 35 anys ja tinc gepa. Als 70 no entraré per la porta.

“En verdad de la buena” em sento molt afortunada perquè m’agrada el que faig i la trobada matutina amb el príncep és més lleugera, però és que necessito descansar. Durant el dia ho dono tot, m’esforço que t’hi cagues, i després com és conseqüent arribo a casa passades les 22h i no tinc esma per cuinar, per escriure, per netejar, per fer els exercicis de l’úter, per respondre els correus que m’han arribat i bla, bla, bla…

L’actualitat m’ha donat tants temes per escriure, tants possibles posts diaris que m’esgarrifo. Hi ha una part de mi que pensa que si no escric no passen coses, però és una ximpleria perquè passen a cada minut. No és ni de bon tros lo més important però sí que volia escriure la saturació de missatges de posar-se “en forma” que circulen amunt i avall, ah, i a esquerra i dreta. Jo em pregunto, posar-me en forma de què? Quina forma he de tenir aquest estiu? Ah, sí, la de la moda del mòbil als genolls? La del Din-A3 a la panxa. Passo. Passo de tenir forma d’objecte, passo de ser fofisana, gordibuena, flacucha de los palotes o de qualsevol altra cosa que faci referència a l’espai que ocupo en aquest món, perquè sóc com la safata d’entrada, mai no estaré prou organitzada en carpetes, mai no controlaré l’spam que m’arriba, mai no ho tindré tot respost al dia, i sabeu què? Ja m’està bé aquest format.