Fins i tot a les caixes de cereals em parlen de la força, de ser forta. Realment forta.

Em diuen que la força interior ve de gaudir del que ens agrada i que això ens ajuda a mantenir una actitud positiva, doncs mira, no m’interessa aquesta actitud. Hi ha coses que no mereixen una actitud positiva. Hi ha coses que mereixen negativisme i ràbia, perquè aquestes actituds també són motor de canvi. Estic cansada de fer tot el possible per seguir endavant quan la vida em posa a prova, tal com ho defineixen als cereals. I m’és igual si això és ser forta o no. Llegir consells d’autoajuda a les caixes de cereals no es bien. Estic cansada de consells que no demano. Estic cansada que em diguin que passarà quan menys m’ho esperi, quan em relaxi i desviï l’atenció, que vindrà quan no hi pensi… Què en sabeu vosaltres de mi? RES.

Com alimento jo la meva força? No tinc ni punyetera idea. M’alimento de la vida, de les seves coses bones i de les seves desgràcies, perquè m’ho menjo amb patates. Aquest esperit de positivisme passi el que passi em fa vomitar. M’aixeco cada dia fent un gran esforç per despertar de la meva letargia i aventurar-me a un nou dia. Sentint-me afortunada i vulnerable, fràgil i havent-me de fer la “forta” perquè és el que s’espera de mi.

Fa temps que no escric, ho sé. La meva previsió d’article setmanal em fa riure. No tinc forces per ser coherent. Però tinc ràbia. Ràbia de tot el que vaig guardant per llegir després, anotant per escriure després, recordant per reflexionar-hi després. Perquè tinc un “ARA” tan capgirat que no tinc el que s’ha de tenir per fer el que realment m’importa, i tot ho posposo a un després que mai no arriba. Però la ràbia és més motivant que la coherència.

Esperar. Paciència. Tranquil·litat. No estrès. Desconnectar.
I una merda.

Mentrestant, al món inventen una APP (Companion) que permet als teus familiars o amistats acompanyar-te a casa virtualment. Van seguint el teu recorregut amb un mapa interactiu per si et passa res. Ben pensat, si no fos perquè cap dona hauria de tenir por de tornar a casa sola.

Mentrestant, un dels motius que m’animen a buscar espai per escriure un últim article abans que acabi l’any és donar la visibilitat al vídeo de Bertolucci confessant la violació de l’actriu Maria Schneider per part de Marlon Brando, a la pel·lícula “El último tango en París”, així com per donar més realisme a l’escena… perquè és clar, a vegades és millor ser fred, per obtenir el que vols, com a director no vols que la Maria fingeixi la ràbia i la humiliació i llavors agafes mantega com a lubricant i la penetres analment sense que ella ho sàpiga perquè plori de dolor i quedi molt bé a la pantalla. Però tranquis que tenim Special K per ser fortes i positives i seguir endavant.

Mentrestant hi ha un nou president d’un país que diu frases com “Cuando eres una estrella puedes hacer cualquier cosa. Agarrarlas por el coño, lo que quieras”.

Sabeu què? Aquest any 2016 ha estat un gran any. El meu temps l’he dedicat a treballar molt. Perquè jo sóc així, treballo molt, m’agrada la meva feina, i per mi això també té una part de cuidar-me. Em cuido del meu present i del meu futur. Em cuido de créixer professional i humanament, em cuido de sentir que allà on passo bona part del dia em fa sentir feliç, encara que arribi tard a casa, encara que no tingui energia per fer gaires coses creatives, encara que se’n ressenti la meva vida social, malgrat tingui molta son. Tot i això, sóc forta i sóc dèbil, tot i això sóc una poesia especial. I a qui no li agradi que s’hi posi fulles.