Vrindavan és una ciutat a 160 km de la capital de l’Índia, Nova Delhi. Famosa perquè diuen que allí va passar la seva joventut la divinitat hindú Krishna, entre els seus boscos. A Vrindavan se l’anomena també: “La ciutat de les vídues”. Hi ha la creença que qui mor a Vrindavan s’allibera del cicle de la reencarnació i purifica el seu karma, per això és un centre de peregrinació i plegaries. Es calcula que més de 20.000 dones vídues malviuen a Vrindavan, repudiades de les seves famílies perquè han perdut al marit, com si fos culpa seva l’infortuni. A partir de la mort d’ell portaran dol fins que morin, oblidaran els seus saris colorits i vestiran de blanc, portaran el cabell curt per no provocar els homes, i menjaran insípid, per entre altres coses… no despertar la libido…

Portaran mala sort i la gent s’allunyarà d’elles perquè la seva ombra embruta i contamina la puresa de les persones “més netes” de la societat. Cantaran i demanaran almoina per pagar-se un plat d’arròs bullit i resaran a Krishna que les vingui a buscar.

“Sati” és el nom de la tradició hinduista en què la vídua se suïcidava saltant a la pira funerària del difunt espòs, perquè era el màxim acte d’amor, tot i que moltes vegades era per pressió social. El costum es va prohibir a les lleis de l’Índia independent l’any 1987, no fa tant… La versió actual d’honrar el marit és un dol extrem de desitjos i necessitats reprimides fins a l’absurditat.

En aquesta manera d’actuar hi ha un rerefons econòmic i patriarcal que atorga els poders a l’home. Els matrimonis convinguts envien la dona a casa el seu nou marit i passa a ser pràcticament de la seva propietat i quan ell mor la família política no se’n vol fer càrrec. Amb acusacions de bruixeria la fan fora de la llar, així no pot reclamar part de la propietat o de l’herència. La dona es queda sense recursos i a l’espera que la mort la vingui a buscar perquè sempre serà un millor destí que viure. Quan se sap que el marit ha mort es practica una cerimònia on es trenquen totes les seves polseres i joies, perquè ja no les podrà tornar a lluir, no fos cas que…

Segons la Viquipèdia un missatge subliminar és un missatge o senyal dissenyat per a passar per sota (sub) dels límits normals de percepció. Pot ser, per exemple, inaudible per a la ment conscient, però audible per a la ment inconscient o profunda; pot ser també una imatge transmesa d’una manera tan breu que passi desapercebuda per a la ment conscient. Persones expertes en psicologia i investigació van arribar a la conclusió que els missatges subliminars no provoquen un efecte poderós ni durador en el comportament, a no ser que aquests estiguessin presents en la vida de les persones de forma excessiva…

Som “subliminars”? Passem per sota dels límits normals de percepció?

O no se’ns veu o se’ns vol fer entreveure, però en roba interior, sense cara, una mica per aquí, una mica per allà, sense identitat, fragmentades. Publicitat subliminar. Mira, mira, si ho mires d’aquesta manera es veu una dona, per davant, per darrere… publicistes amb moltes llums que ens porten a una dimensió desconeguda on se’ns dóna el dret d’aparèixer per anunciar, subtilment, una pel·lícula, cera depilatòria, una beguda, per entre d’altres coses… despertar la libido?