“Seguir a la roda de l’hàmster” o anar al racó de pensar?

HàmsterEl racó de pensar. Un espai on solen enviar els infants que han fet alguna cosa socialment no acceptable. Jo el reivindico com a espai positiu i necessari on retirar-me perquè sí. Un racó per asseure’m, estirar-me, reflexionar, deixar la ment en blanc… sóc un “ésser humà”, no un “fer humà”. La meva força rau en el fer i en el no fer. I, des d’aquí, escric més tranquil·la i conscient de la meva respiració, perquè sovint, m’oblido de respirar. I començo a escriure que visc en una cultura recompensatòria que promulga que m’he d’esforçar per aconseguir aquest premi social que em farà lliure: un cos més prim, una cara amb menys arrugues, un cabell més dens, brillant i voleiant al vent, una casa més desinfectada, i una família perfecta i equilibrada des dels cereals de l’esmorzar, per ser breu…

Trobo això per Internet: Nathalie Croquet és una periodista editora de moda amb més de 30 anys d’experiència que a través de la sèrie Spoof proposa la seva pròpia versió paròdia de la moda de Givenchy, Lancome, Etam…

Eric BompardSonia Rykiel
http://nathaliecroquet.book.free.fr/nc/SPOOF.html

“Seguir a la roda de l’hàmster”, expressió que demano en préstec a la meva mestra de Duoda (Universitat de Barcelona), és un viatge sense pausa i de difícil retorn. No se’m deixa baixar, se m’anima a que segueixi movent les potetes a tota velocitat per a aconseguir aquesta suposada recompensa d’èxit i felicitat que és de portada de revista i d’alta cotització.

Diuen que qui té por de patir ja pateix la por… però com surto de la roda sense volar propulsada? La majoria d’aquestes rodes estan construïdes d’acer o plàstic, ambdós materials estan plens d’avantatges i inconvenients. Les de plàstic són més segures pels hàmsters perquè asseguren que les seves potetes no hi quedaran atrapades, però per a animals més grans necessitaríem la d’acer perquè la de plàstic la poden rossegar, tot i que hi ha risc de lesió. No perdem de vista que tot aquest moviment el fem dins d’una gàbia, amb una minúscula porta que només les més hàbils podem obrir. En el cas que una mà externa ens deixés sortir probablement ens posaria dins la bola rodant, per tant, afanyem-nos a aprendre a obrir la porta per buscar el nostre propi amagatall.
Etam
Quan era petita teníem un hàmster. Va morir perquè es va menjar el meu pantaló de gimnàstica i se li va fer una bola de teixit a la panxa. Mai no en vam tornar a tenir un, per sort. Com aturar la força centrífuga que m’empeny a sobre esforçar-me per arribar a algun lloc? La paraula ja parla de la “fuga” així doncs hauré de fer un pensament. Hauré de tornar al racó de pensar…

Arribarà un dia en què seré prou prima, prou maca, prou jove i prou sexy per acontentar els depredadors? No ho crec. Potser sóc una espècie en extinció com l’ hàmster de Síria, (Mesocricetus auratus). L’hàmster daurat fuig de la roda. Busca refugi, perquè hi ha una cruenta guerra a la seva gàbia, no li queden provisions, tot i que té les galtes molt grans per a transportar aliment. Hi ha massa caus tancats, i les cries necessiten pau, com l’Aylan Kurdi.

Aylan Kurdi

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s