Cada dia he d’aguantar comentaris sobre el meu cos quan vaig pel carrer. Que aixequi la mà a qui no li hagin dit alguna porqueria pel carrer, l’hagin mirat de dalt a baix i hagin fet sons guturals fastigosos o incomprensibles, o se li hagin refregat al metro… Els “piropos” que en català correcte són “floretes”, però que més que floretes és com si et llancessin el test sencer al cap, em generen ràbia, impotència i por. Voldria saber fer claus marcials súper xungues per trencar cames, però de moment només responc —És que t’he demanat la teva opinió? Tremolant com un flam i intentant que no se’m noti. Llavors o callen o m’insulten. Passo de ser la “Guapaaa”, o la que “Pero que bendición de Diós eres” a la “¡Vete a la polla, que te vayas a la polla!” (Frase de fa dos dies) o altres frases de menyspreu que ni estan gramaticalment ben construïdes. Zas en toda la boca!!!

He decidit escriure un paperet informatiu per donar als assetjadors del carrer que es pensen que el meu cos és de domini públic i reclama comentaris sobre l’aspecte. Encara no han entès que vull caminar tranquil·la amb els meus pantalons curtets perquè tinc calor i no perquè un seguit de colls es girin per mirar-me el cul i dir-me bajanades. No em vesteixo per alegrar-los la vista, no em vesteixo perquè em desvesteixin amb la mirada, no és tan difícil d’entendre, potser és millor que faci uns dibuixets amb el Paint perquè ho tinguin més clar.

Buscant per Internet em trobo això! Boníssim!

Quan tenia uns 15 anys feien obres al costat de casa meva. Un obrer em va cridar des de l’andami que “Si mi culo fuera un banco me la metería a plazo fijo”. Li vaig dir de tot perquè sabia que no tenia temps de baixar de la bastida i fer-me res, que jo ja hauria arribat a casa corrents, però vaig passar-ho malament. Des de llavors li tinc mania als “piropos” i als “plazos fijos de los bancos”.
Durant molts anys el silenci ha estat la meva autodefensa, però és que ja se m’ha acabat la paciència. A Bèlgica, l’any passat el senat va aprovar una llei que multava entre 50 i 1000 euros, i condemnes de fins a 1 any de presó els assetjadors de la via pública. La iniciativa va agafar força quan l’estudiant Sophie Peeters va realitzar el documental “Femme de la Rue” en el que s’evidencien els “piropos” i insinuacions sexuals explícites que rep una dona en caminar sola pels carrers.

https://www.youtube.com/watch?v=H0uQInTECI4

Si hi ha un grupet de nois en un carrer i hi ha poca zona per passar, canvio de vorera, sí. No passo per davant seu, per si de cas, perquè a les noies ens han educat en això, en prevenir situacions d’agressió sexual, en no provocar amb la roba que portem, en callar perquè estem més maques…

Puc passejar tranquil·la pel carrer sense que em miris de dalt a baix? Puc seure al metro i que tu no ocupis dos llocs amb les teves cames obertes exageradament? Puc pujar a un taxi i que no em diguis “¿A dónde te llevo bombón?”. Clar que puc, però o t’arrenco els ulls i els trepitjo, et foto una puntada als ous i veuràs com tanques les cames de cop o baixo del taxi immediatament dient-te “Llévate tu mismo al infierno y no vuelvas, cabrón” o hauràs de posar de la teva part i renunciar als teus privilegis de mascle irreflexiu, acomodat i bavós que va pixant-se per la vida marcant el seu territori, i començar a comportar-te, perquè no ets un infant, per si no t’ho haien dit, no es pixa entre els contenidors, als arbres o als aparcaments, no pots ni aguantar-te el pipi? Sé posar sondes, ho puc solucionar ràpidament, així no et sortiria el pixum territorial de la teva bosseta, i no deixaries rastre ni ferum, però t’aviso que em tremola la mà.

I tu, li xiularies a la teva mare? Mira aquest vídeo d’Everlast “Sílbale a tu madre” sobre com nois xiulen a les seves mares sense saber-ho...

Per últim, i per desitjar-vos bon estiu, el més didàctic-combatiu per inspirar-se són els vídeos d’Alicia Murillo Ruiz de “El Cazador Cazado” on ella grava la conversa que manté amb l’agressor sobre els “piropos” que li diuen i el que passa a continuació, i reconeix diferents perfils de resposta: el que ho nega tot, el que li dóna la culpa al col·lega, el que insulta…

Podeu veure els diferents vídeos a la fantàstica revista de Pikara Magazine en aquest enllaç que comparteixo. Val molt la pena. Gràcies a aquests treballs una se sent cada dia més empoderada i feliç.

http://www.pikaramagazine.com/2012/09/7109/

Ens llegim al setembre. Gràcies amigues!