És temps de DUODA

DuodaÉs temps de cuidar-me. És temps de descansar. És temps de gaudir amb les persones que estimo. És temps de dir- si em ve de gust-: “No tengo el chichi pa’ farolillos.”

Després de dos intensos anys he acabat el Màster d’Estudis de la Diferència Sexual de DUODA. (Universitat de Barcelona). Durant aquest període m’he sentit de moltes maneres, però es tracta de transmetre-us com creixia una llavor de voler-ne saber més, una llavor que m’ha fet navegar internament per les cavitats de l’esperit.

He llegit molt, però he escrit encara més. No ho dic per una qüestió numèrica, sinó per l’impuls creatiu de posar en paraules allò que dormia dins meu i que volia desvetllar. Li he posat noms bonics i no tan bonics, però li he donat forma i ho he compartit, i compartir és un regal de la nostra diferència sexual.

Aquest espai virtual ha canviat molt gràcies al viatge que vaig començar amb Duoda. Resumint, primer, ara l’escric en la meva llengua materna, el català, la llengua que com va dir Chiara Zamboni al seu llibre “La lengua materna entre el límite y la apertura infinita.”

<<La llengua materna se da cuando hay palabras afectivas que arrastran consigo todo un mundo y nos hacen sentir el gusto y el sentido de la vida.>>

Segon, he procurat canviar l’estil de redacció anant més enllà de l’anunciació dels fets. Involucrant-me en les paraules i les fotografies, aportant la meva visió i comentaris de manera més sentida. Un esforç emocional de deixar brollar l’escriptura femenina on hi ha més felicitat en l’acció de teclejar.

Volia compartir amb vosaltres un fragment del meu treball d’investigació. Un treball versat en reflexionar sobre el temps en femení. El temps en el què transito. La investigació es titula “L’el·lipsi subversiva i la ubiqüitat femenina”. El títol sona enrevessat, però parlo d’aquell espai en blanc, lliure, propi que necessitem per refer-nos i sortir de l’engranatge que ens roba l’ànima. Un espai amic que és dins nostre per fer-nos costat quan sembla que només agafem aire però no el podem deixar anar.

Us deixo amb el fragment del treball i us convido a respirar conscientment i a mirar el cel durant 5 minuts, si és que teniu temps…

<<Cos “wearable computing” per treballar més i més. I el temps mort? El temps de pausa, de recuperació? Vol el temps ésser gestionat? No vull una camisa de força en forma de tic-tacs, ni unes calces amb GPS. Tinc por de l’ociositat. Pànic al sofà sense propòsit o llistes d’objectius! La mandra és un pecat capital. Els Currículums no contemplen la mandra, la mandra no produeix, no és frenètica. És de mala educació badallar, estirar-se. Visca la nyonya! Però la magnificència de la droperia no agrada.

L’economia no entén que l’esforç continu no té relació amb la felicitat, però cal donar temps al temps. El sistema atrofia la capacitat que tenia de pensar per mi mateixa. L’ocupació total del temps és un verí pel meu esperit. M’han venut una gàbia i l’he comprada, amb la suor del meu front i el flux del meu desig. “¿Dónde está la bolita?”

Em pregunten si a les vacances he carregat piles… És que sóc un aparell electrònic? Sí, m’estic regenerant, perquè he arribat a l’agost exhausta, desfeta, amb pellofes, crostes i crostetes. Descansar no és només dormir, és també dormir desperta on el món dels somnis, de la creativitat, sura a la superfície perquè pugui servir-me d’allò que em nodreix l’ànima. L’activitat pot ser un plaer o una culpa. Segons la Viquipèdia, on acabo de buscar la paraula “diumenge” diu que <<Durant la Revolució Industrial es va intentar eliminar el diumenge com a dia de descans. Amb la incorporació de les màquines, el capitalisme i el concepte de productivitat van impulsar que a l’Enciclopèdia Francesa del segle XIX la definició de diumenge fos un dia que s’hagués de treballar per contribuir a l’enriquiment de tots>>

I és que impera una guerra contra l’avorriment, a favor de la distracció massiva, perquè mentre estem distretes no ens organitzem. Necessitem un dejú laboral i repartir la feina que tenim entre les persones que no en tenen, per treballar menys hores i poder gaudir de les coses importants de la vida.>>

Heloïse

90 entrades per celebrar que estic “vivita y coleando”. Un nou post per agrair les professores de Duoda la seva determinació i cura, el seu agafar-te i deixar-te anar, la seva pausa i la seva vitalitat. Agrair el regal de deixar-te sentir la diferència i el temps per anar-la corporalitzant.

Comparteixo l’enllaç del Màster per tal que en feu difusió. Moltes gràcies!

http://www.ub.edu/duoda/web/ca/cursos

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s