Coratge, valor o valentia, una virtut humana que es pot definir com la força de voluntat que pot tenir una persona per a dur a terme una acció, malgrat els entrebancs. Aquests obstacles generen por, el coratge és l’habilitat d’estar per damunt d’aquesta por i perseverar en l’acció que es volia fer. O sigui, l’home de la fotografia ha de tenir coratge per dir a la noia:

-Et queda molt bé aquest vestit!
-Estàs molt maca, et vesteixis com et vesteixis!
-Aquest color t’afavoreix moltíssim!
-Ets meravellosa per dins i per fora!

Hi ha un home que es diu Jorge Pérez i viu a Boston, és graduat al Berklee College Music i és percussionista, entre d’altres coses, de culs. No de culs d’home, sinó de culs de dona. Culs d’un cert tamany, d’una certa textura i sonoritat. Graduar-se per tocar culs, el somni americà, no?

És un dels espectacles musicals més asquerosos que he vist i he sentit mai.

Pertany al grup Pátax que interpreta temes de jazz entre d’altres estils com són, les natges, els tangues, els anus i les tonteries. Un artista sí, un il·luminat que ha pensat que els culs són tambors i que paga (suposo) perquè 4 noies s’ajupin i li donin el cul per ser percussionades, o per cul ionades.

Jo no m’hi hauria prestat a això, per molts diners que m’hagués donat, però visca la llibertat, no? Ningú es pregunta per aquestes 4 dones que treballen d’això, que tot i haver-ho fet conscientment i sense que ningú les obligui (suposo), contribueixen a la cossificació de la dona, una vegada més…

Ens treuen la personalitat, la cara. Ens convertim en pits, culs i panxes. Fins i tot en campanyes més benintencionades com la de “Hazte amigo de Malik” de Médicos Sin Fronteras, jo em pregunto, i la mare d’en Malik què? Quina cara fa? Perquè les seves mans presenten una perfecta manicura, i tal i com em van fer adonar l’altre dia, perquè no té melic? Jo, amb això de “hacerme amigo” no em sento gens identificada, en tot cas seria “amiga”…

Sí, ens poden tocar la fibra sensible i fer-nos regirar el moneder a veure a quina d’aquestes tres coses ens arriba l’economia per evitar, i demanar “el apoyo de personas como tu”, Però, continuem desviant la mirada de la dona, deixem d’exigir responsabilitats a l’Estat, no creem noves polítiques d’acció transformadora, programes d’empoderament de la dona, perquè el VIH/sida es pot evitar molt abans de l’embaràs, en les relacions sexuals amb protecció, calen diners perquè la dona tingui una educació afectiva i sexual de qualitat, per tenir a l’abast mitjans anticonceptius, perquè s’entengui que és un virus que es pot tractar des de fora del cos, quan hi ha una relació sense protecció, i això deu ser més car que els medicament, o menys interessant.

Con 30 euros
Podemos tratar a un bebé para que no contraiga el VIH durante la lactancia.
Con 60 euros
Podemos proporcionar tratamiento antiretroviral a una futura madre seropositiva para que no transmita el virus del sida a su hijo durante el embarazo.
Con 100 euros
Podemos evitar la transmisión del VIH de madre a hijo con el tratamiento completo durante el embarazo, el parto y la lactancia.

I per acabar amb bon gust de boca, anem a ensenyar als nois joves què és la perfecció segons la marca de roba interior JBS, i on es fabriquen els seu calçotets. So, the question is: do you really want this?