Violències 2.0

Mulier Sapiens2 anys! Fa 2 anys que vaig obrir el bloc de Mulier Sapiens (3 de febrer de 2011). És una xifra important per a mi i la meva aventura digital feminista. Moltes reflexions, fotos, comentaris, aportacions que m’han enriquit com a persona i professional, i per això us dono les gràcies!

Vaig començar a escriure en castellà, i un any més tard em vaig retrobar amb la meva llengua materna, el català. Llegint a Chiara Zamboni cobra molt sentit aquesta recuperació, atorgant autoritat a la meva mare per haver-me donat l’ordre simbòlic del pensament, del llenguatge, de la meva manera d’expressar-me al món. He procurat parlar clar, donar visibilitat a coses que em semblaven injustes i que continuaven perpetuant la mirada patriarcal que ens ofega. Encara em queda molt camí per recórrer, però és tan apassionant, tan clarificador, que no sé com aturar-me.

Virginia Woolf, a la seva obra “Una habitació pròpia” reclama els elements necessaris per tal que una dona pugui dedicar-se a l’escriptura: 500 lliures l’any i una habitació pròpia, un espai amb balda a la porta per tancar-te amb tu mateixa i escriure, ser tu mateixa, fer brollar les paraules d’un sortidor lliure de mirades externes. L’habitació pròpia és una reivindicació senzilla però que encara avui, tants anys, després continua essent una utopia per a moltes dones que no poden gaudir d’aquest espai de llibertat. Per mi és un luxe poder seure en una cadira, tenir una taula, fer-me una infusió i posar-me a escriure sense censura. El feminisme literari no és a l’abast de totes, per això és un honor fer servir la meva capacitat de llegir i escriure per expressar-me en aquesta habitació digital que he creat, amb amor, humilitat, ganes de més i esperit crític.

Després d’aquesta reflexió inicio el meu escrit parlant de les violències digitals, d’una altra manera d’exercir control sobre la dona, sobre el seu cos, la seva persona, la seva ànima.

El consell municipal de Bihar, al nord de l’Índia, ha prohibit que les dones facin ús del telèfon mòbil al carrer perquè diuen que fomenta les relacions extramatrimonials i l’adulteri. A les dones que utilitzin el mòbil en un espai públic se’ls posarà multes d’uns 140 euros, a les joves, i de 28 euros a les casades. Un dels homes del consell justifica la mesura al·legant que el telèfon mòbil és un dels principals causants del mal de la societat i que per culpa dels telèfons incrementen les relacions amoroses. Però per què es prohibeix només a les dones?

Un altre exemple, a Arabia Saudí un home pot rebre el següent sms: “La seva esposa ha creuat el control de passaports de l’Aeroport de Riad”. Les autoritats del país estan fent ús de la tecnologia per vigilar les dones ha denunciat l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat. A la legislació saudí es considera a les dones eternament dependents d’algun home: marit, pare, germà, fill menor… tant és que guanyin els seus propis diners, que tinguin 50 anys… hauran de dependre de la voluntat masculina perquè elles viuen conferides a un estat de Peter Pan imposat que anul·la la seva autonomia i dignitat personal.

Aquest sms són els resultat del programa de serveis electrònics Absher que el Ministeri d’Interior va introduir al país per millorar l’atenció a la ciutadania… o sigui per controlar les dones, vaja. Una forma més de que l’home sigui l’amo virtual de la dona, de que les seves urpes masclistes esgarrapin la llibertat de la dona.

Dona colonitzada

No cal anar tan lluny per trobar altres formes de violència digital. Revisa aquestes preguntes. Et sents identificada?

-La teva parella vigila les publicacions i comentaris que fas a les teves xarxes socials i els utilitza per qüestionar-te o retreure’t alguna cosa?
-Publica fotos teves i t’escriu missatges carinyosos sense la teva aprovació perquè els teus contactes sàpiguen que teniu una relació?
-Busca en el teu perfil evidències d’un engany?
-Busca les contrasenyes per mirar d’entrar als teus perfils i llegir els teus missatges?
-Et revisa el mòbil sense el teu consentiment?
-Et fa comentaris negatius sobre les teves fotos de perfil i et pressiona a que les canviïs?
-Escriu comentaris públics a les xarxes socials per retreure’t alguna cosa?
-T’insisteix perquè li expliquis qui són les persones amb les que apareixes en una foto, i de què us coneixeu?

Respondre “sí” a una o més d’aquestes preguntes és un indicador de violència 2.0. També el patriarcat es manifesta en els espais virtuals, també els mòbils, les xarxes socials són controlades per homes gelosos, insegurs, que no respecten la dona en la seva plenitud i es creuen amos de la seva vida passada, present i futura.

Les TIC han de ser alliberadores, empoderar, ajudar-nos a donar visibilitat de les nostres essències i no una eina que ens sotmeti a la voluntat de l’altre. Ens han de permetre trencar els silencis d’ultraprivadesa de les violències a les cases, posant a la dona en connexió directa amb el món exterior. 

Fotografia mosaic d’algunes fotografies que m’han servit per il·lustrar aquests 2 anys.

Mosaic 2 anys

Advertisements

4 thoughts on “Violències 2.0

  1. Hola Mulier Sapiens. I per molts anys!!!

    Crec que hi ha dos casos paral·lels interessants d’analitzar:
    1. En la societat que es considera “no occidental” i antigament (tampoc fa molts anys) en la nostra societat que ara es considera desenvolupada, alguns “col·lectius” es veien de segona perquè de veritat es pensava (en la majoria dels casos) que eren inferiors envers als altres.
    2. En la societat “occidental” des de fa un temps, aquests “col·lectius” ja es consideren a la mateixa alçada (en la majoria dels casos), tot i que això no es noti per exemple en les oportunitats o en els sous.

    Les persones que tenen el poder posen regles, normes per a conservar els propis privilegis controlant les masses. Les revolucions, a petita i gran escala, han fet que els poderosos comencessin a tremolar, i veure aquests privilegis no tan segurs.
    Bé, ara, a dia d’avui, continuem tenint l’herència d’unes persones que temen a altres.
    I aquí poso les preguntes: De què tenen por? Els homes tenen por de que les dones puguin fer les mateixes coses que ells? I si fos així? És una competició?
    Això es un esforç que hem de fer tothom i totdon! No ens dividim en pitos i vagines, hem de recordar que som persones: algunes amb pito, altres amb vagina i fins i tot alguns/algunes amb pito i vagina a la vegada! (També seria interessant analitzar els requisits per a ser “persones”)

    Una curiositat: avui he buscat una recepta d’un pastís a Internet, he mirat els comentaris, era una recepta molt comentada, m’he llegit només els noms de qui comentava i dels 90 que he mirat hi havia només 3 comentaris amb autors homes (i un d’aquests era d’en Adrian i posava: “som dos germans de 6 i 11 anys, hem fet el pastís i està boníssim”). Vist així, podríem pensar que més del 90% de les dones cuina, que menys d’un 5% d’homes cuina i que un 1% son nens (i endevineu qui els ajuda? Clar, la mare!). I com és que els que es consideren els millors xefs del món són gairebé tots homes?

    M'agrada

    • Hola!
      Moltes gràcies pel teu comentari. M’ha cridat l’atenció la teva frase: “Les persones que tenen el poder posen regles, normes per a conservar els propis privilegis controlant les masses. Les revolucions, a petita i gran escala, han fet que els poderosos comencessin a tremolar, i veure aquests privilegis no tan segurs.” En primer lloc has parlat de “persones” però després has parlat “dels poderosos”. No sé hi ha estat conscient o inconscient, però aquests poderosos són homes que tenen por, sí, tremolen, sí, i el temor porta a llocs foscos i freds…

      No es tracta només que les dones puguem fer les mateixes coses que els homes, això seria limitat, perquè llavors continuem mesurant-nos amb el patró masculí. L’horitzó està més enllà, la igualtat no és el punt i final, es un punt i coma, hem de seguir reinventant les identitats i no quedar-nos només amb un terme que pot negar les diferències. Dones i homes som diferents i això no és res dolent, el que passa, és que hi ha molt interessos per fer-nos creure el contrari…
      Evidentment no ens dividim entre penis o vagines, però la societat és molt dual, molt bi, molt de 2, de mitges taronges, ja saps… i tot el que s’allunyi d’aquesta dualitat normativa és marginat, mirat amb lupa, criminalitzat, etc…

      Les dones estem a la cuina, però a la de casa nostra. Quan es tracta de tenir poder, fama, visibilitat i èxit entre els fogons, també és un terreny que els homes s’han volgut atribuir. És una senyal més del robatori d’espais femenins que quan són per guanyar diners i triomfar, també poder ser masculins…
      La idea seria que a les cuines hi haguessin penis, vagines, o qualsevol altre genital que tingui ganes d’aprendre a barrejar aliments i compartir la taula amb amistats i família…

      Gràcies per plantejar aquests temes tan interessants, la veritat és que no és fàcil treure l’entrellat de tot això, però el canvi es cuina a foc lent i està boníssim!

      M'agrada

  2. El post i el mosaic amb les teus imatges m´han fet pensar sobre la complexitat del tema de la descriminació i, obviament, sobre com has traçat un discurs tan gran y capaç en un blog.

    Hui, 8 de març, tinc algunes idees que aportar:

    És inquietant com la societat masclista “prepara” a les dones per a la vida que vol per a elles i com ho ha anat fent durant les últimes dècades amb diferents políques i llenguatges. Podriem parlar d´un tipus d´educació audiovissual, d´alfabetització social o metaeducació que legitima la desigualtat. Però els temps canvien.

    Ara “ser dona” és “ser una ciutadana”. Obviament. Però hi ha una lectura més profunda d´aquesta democratització del sexe promuguda des de les institucions governamentals (i parle de sexe perquè eixa ciutadania desconeix el terme “gènere”). No és cassualitat que el format d´alfabetització “en femení” haja canviat en aquest context de crisi económica -però també de valors- que vivim. Fixa´t : tele, revistes, publicacions, món de la publicitat…s´han concebut nous productes culturals que no poden escapar de les circumstàncies o de la conjuntura en la que es creen -per més que els pinten de transgressors- i que fan mal a les dones amb altres estratègies.

    La dona del segle XXI vol ser urbana, sentir-se part del moviment urbà entès des dels paràmetres actuals; però no té conciència de classe, un sentiment crític que li faça veure desigualtats dins de desigualtats i injusticies socials més amples. Veu com el masclisme institucional està cada vegada més atacat, però no el diari, el domèstic, aquell que apareix de forma més o menys subtil. En altres paraules, ha canviat el collar per a gos per altre tipus de lligam incòmode que li diu -“ja no cal tindre la sang blava per ser la protagonista del teu propi conte”- però que, en realitat, porta el segell de la repressió (actualitzat, és clar). I aquesta idea, en realitat, la converteix novament en esclava per més dies que li dediquen les institucions en pro dels valor dessitjables dins d´una democràcia que hui en dia es de paper.

    Un exemple. Els cartells i reivindicacions descafeinades que fa el govern respecte a aquest dia 8 de març són la prova de com tots els models suposadament democràtics reconeixen que el masclisme no ha d´estar a les institucions. A banda d´aquesta lectura reduïda no hi ha res més. Homenatgeada un dia, explotada la resta de l´any. I d´aquesta manera celebrar la importància dels drets de les dones pren una dimensió quasi anecdòtica. A efectes de promoure un canvi es compara amb la relevancia de celebrar el dia de l´arbre. Tinc tot el carrer empaperat de lemes i anuncis de xerrades que demà seràn tapats per cartells de “Spring Festival”.

    Per tant, el code canvia en funció de les necessitats actuals però sense amagar les idees de fons (forma canvia, fons no s´altera).No obstant, són tòpics. I els tòpics, després de tanta brossa secular, son més efectius com a educacors que els arguments deliberadament masclistes.

    ¿Confondrem el canvi de format amb llibertat? ¿Pensarem que és millor ser urbana y diva que pricesa quan sabem que les dues formes ens perjudiquen? ¿Quedarem satisfetes perquè a la revista de cuina surt un home preparant plats amb una dona a lo “yo colaboro contigo porque institucionalmente es lo correcto pero luego esta es tu literatura”? Jo crec que venen nous temps – i prous difícils, per cert-, i que el masclisme buscarà noves formes de manifestar-se mitjançant l´arquetip assequible.

    Una abraçada, per molts anys i, com de dilluns a diumenge, feliç día de la dona treballadora 🙂

    M'agrada

    • Estimada Gramola,

      Moltíssimes gràcies pel teu temps, i per la teva saviesa, per dedicar-me un temps, llegir-me i comentar. Feliç dia de cada dia, de les dones, d’ahir, d’avui i de demà…

      Comentes molts temes interessants i que mereixen profunda reflexió. M’ha agradat molt el tema de l’educació audiovisual, com ens eduquen i manipulen creant noves representacions de dones sesgades, dones-no conscients de ser-ho, dones que es presten a… però sense llibertat, sense compromís amb l’opressió…

      No hi ha productes autèntics, tots proposen coses irreals, valors superficials… Fins i tot les campanyes més benintencionades tipus Dove, no són reals… No s’escapen ni deixen que ens escapem…

      Estic immersa en Els Estudis de la diferència sexual de Duoda, UB. Estic aprenent tant, fent un camí tan maco, tan propi… em sento tan desperta, i alhora tan lligada que és un mar d’onades fresques i calentes dins meu…

      Ens canviem de collaret, però continuem preses. Si no ens movem, no notem les cadenes. Cadenes que ens ofeguen, que ens diuen com hem d’estar, què hem de sentir, com hem de no-ser…

      Els governs, caducs i patriarcals avui celebren el nostre dia, fent-se’l seu, sense viure què vol dir ser dona, què vol dir viure en un món masclista i desigual, perquè la seva mirada és la mirada “del que és correcte”, de l’hegemonia masculina, d’arribar a ser com els homes, perquè ens fan un favor, i no s’adonen que voler la igualtat és voler molt poc, no volem medir-nos amb el seu horitzó, sinó crear-ne un de personal, propi, femení i màgic.

      Ens han cremat, despatriat, violat, ens han mutilat, mental, corporal i emocionalment, any rere any, segle rere segle. La competició de quina llet té més vitamines, si la llet materna o el semen se l’han presa tan seriosament que se’ns ha indigestat.

      Cal una revolta, una revolta feminista de consciència i acció transformadora, cal moure el cul de la cadira i no pensar que el patriarcat està mort, sinó incinerar el cadàver, enterrar les cendres en una foguera, i posar-li unes bones piles de ciment…

      Arquetips assequibles del “jo col·loboro amb tu” fan fàstic, perquè els micromasclismes estan latent, estan embrionaris per créixer i menjar-se’t… però abans t’enamoren, et fan remoure la sang de princesa, et porten flors, i et miren als ulls, com si res hagués passat, com si no hi hagués rastre de la superioritat que els acompanya.

      El teu text m’ha agradat molt, perquè és teu, és la teva veu, el teu puny, obert i tancat, i l’has compartit. Gràcies, Una abraçada amiga,

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s