Mireia Mollà i Clara Tirat són les dues parlamentàries que l’any 2010 van portar a la fiscalia dues denúncies diferents sobre el frau en els fons de cooperació al desenvolupament que atorgava la Generalitat des de la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania a València. Aquesta denúncia va plantejar l’any passat el següent diàleg entre Augusto César Tauroni (un dels 22 imputats a la trama) i el seu advocat José Vicente Gómez Teixidor.

Després d’una xerrada de gairebé tres minuts en la qual parlen d’un judici a Castelló i una consulta professional sobre la compra d’un avió anys abans, Tauroni canvia de tema i diu: “I després caldrà meditar què fem amb la Mireia, si la denunciem o què fem amb ella”, planteja a Gómez Teixidor. “La violem o qualsevol barbaritat d’aquesta, no?”, contesta l’advocat, al que Tauroni respon: “Sí, el que sigui, però…”. L’advocat interromp: “Què més voldria la pobra, en fi…”. I s’acomiaden entre riures.

Vivim en aquesta societat, una societat de merda que no dóna el mateix valor a uns genitals que a uns altres, que no tracta amb la mateixa justícia les carteres riques que les pobres, que respecta uns colors de pell, sí, però d’altres no. I sumant, i sumant aquestes coses no sé com sentir-me, a més d’ impotent i rabiosa, de tenir ganes de mossegar, de cridar, de plorar…

Carn fresca, tal i com vaig escriure a l’entrada anterior. Les dones som tractades com a objectes que llueixen als ulls d’uns homes que només pensen en fer servir aquests objectes segons els seus desitjos, però manipulant la història per tal que sembli que són les dones les que decideixen per elles mateixes… Quan una dona es maquilla, quin tant per cent ho fa per ella, i quin tant per cent ho fa pel que diran les altres persones? Amb quantes mirades heteromasculines es toparà al llarg del dia que la despullaran amb la vista? Quantes violacions mentals i no tant mentals patim les dones en uns cervells educats per a pensar que un gran moment a la teva vida és quan la teva nòvia et diu que s’augmentarà els pits…

Això és el que planteja l’anunci del nou cotxe Fiat. Aquest és el diàleg, però no us perdeu el vídeo:

Ella: —Para mi amor, te tengo que decir algo: yo sé que te gusto así, natural, y que cada vez que vemos en la tele a alguna vedetonga*  vos siempre me decís que no da, que parecen de plástico, pero bueno, lo estuve pensando y… me voy a hacer las lolas.

Ell: Té un orgasme mental, i diu: —Bueno, si vós querés…

MISSATGE: Presente perfecto: Nuevo Palio llega en un gran momento de tu vida

Una *Vedetonga sembla ser que és una noia que vol ser vedette però que la gent considera que no té prou nivell i que probablement, farà algun escàndol mediàtic per donar-se a conèixer.

*Segons una pàgina que porta per subtítol: Cosificaión mimosa de la mujer argentina ens descriu com a Vedetonga:

http://mujerdeargentina.blogspot.com.es/search/label/vedetongas%20argentinas

<<¿Qué es una vedetonga? Se preguntará el curioso foráneo. Indefinible en términos lógicos, y sólo mensurable en valiosas mediciones cárnicas, la vedetonga argentina se define únicamente por su capacidad para quebrar la quijada de la muchachada pajeril.>>

En aquesta web l’autor es dedica a, com diu ell, cosificar a les dones argentines, amb descripcions de societat de merda, com aquestes:

Pelirrojas Argentinas:
La pelirroja argentina -léase: colorada argentina– es un plato esporádico en la mesa del jeropa patrio, pero no por ello menos apetecible. En esta sección de Mujeres de Argentina iremos recorriendo el camino de las grandes pelirrojas argentinas.

Mediáticas Argentinas:
¿Qué es una mediática? Un flor de minón que aparece en la tele. ¿Piensa? ¿Razona? ¿Tiene inclinaciones filosóficas? ¡A quién joraca le importa! Déjese de interrogatorios y disfrute, camarada.

Doncs no som plats per menjar, pensem, raonem, tenim inclinacions filosòfiques, i si alguna vegada t’has intentat posar a la pell d’una dona, ens interrogaràs i gaudiràs, camarada.