“Una de cada tres dones pateix violència però no la percep com a tal”. http://www.diariovasco.com/v/20120505/al-dia-sociedad/cada-tres-mujeres-sufre-20120505.html Fantàstic. El 30% de les víctimes que reconeixen patir maltractaments porta més de 10 anys aguantant-lo. Fantàstic. Algú pensarà que ja ha tingut temps de buscar-se la vida, però convido a pensar com d’anul·lada està la persona que no sap ni per on començar…
Sovint s’empra el terme de “microviolències” en relació a que la parella et mira el mòbil, et diu com t’has de vestir… però no entenc que s’hagi d’empetitir aquesta agressió. Fem-la gran, fem-la visible, no són micro-res, són violència. Quan una dona diu “no” és “no”. No està demanant una mica més… hi ha violacions dins les parelles quan la dona no té ganes de sexe però ell sí i s’acaba fent quelcom que ella no volia, quan li fa mal però continua perquè ell no es quedi amb les ganes, i així podem seguir una bona estona. Si les agressions sexuals es donen dins d’una relació consentida, quantes vegades com a dones ens objectivaran en comptes de subjectivar? Fa anys em van cridar pel carrer dient-me “si tu culo fuese un banco, te la metería a plazo fijo”. A casa se’m van acudir tot de coses ingenioses que li podria haver dit, ja que no porto armes ni sé arts marcials, però davant d’aquelles paraules ofensives vaig acotar el cap i vaig caminar més ràpid…
Justament pel Facebook s’ha originat un debat en un grup sobre els “piropos” o sigui sobre les floretes, concretament sobre si ofenen les dones. Rescato algun dels comentaris femenins que NO comparteixo:
– Un piropo “elegante” anima a cualquiera, a las mujeres nos da alegría y encima no gusta. Autoestima para todas bien alta, que a ellos no los piropeamos tanto. (A mi l’autoestima no me la puja una floreta)
– A todas nos gusta que nos regalen el oido!!! (A mi no, no m’incloguis, gràcies)
– Pues yo creo k. un piropo bien dicho con un poquito de picardia, a todas las mujeres nos gusta, nos hace mirarnos al espejo y comprobar si lo que nos han dicho es verdad. (No em cal un mirall per saber la veritat)
…
Quan he estat buscant informació de la pel·lícula Baise Moi (Traduída com “Fóllame”) basada en la novela de la mateixa directora francesa: Virginie Despentes, he anat a parar a una informació que desconeixia, i és que una de les protagonistes va morir. Ha estat una confirmació més dels mascles de la xarxa que omplen els fòrums de comentaris per vomitar.
Se suicida Karen Bach, protagonista de “Baise-moi” (Fóllame)
23 de julio de 2006 04:45, por lobo
pobre era tan rica con su cuerpaso que mal…
Responder este mensaje
“Pobre era tan rica con su cuerpaso que mal…” 27 de julio de 2006 00:21, por Mask Shane
De todo el artículo, ¿Es lo único que usted puede comentar?
Exactament, és l’únic que podem comentar? Que tenia un “cuerpaso”?
“Devenir Perra” d’Itziar Ziga és una lectura obligatòria conjuntament amb perles com “Testo Yonki” de la Beatriz Preciado o “Porno Terrorismo” de la Diana Torres. No he acabat encara la lectura, però és molt subratllable i he volgut dedicar-li un espai a l’entrada d’aquesta setmana. Alguna de les aportacions que vull remarcar és el treball que ha fet la Itziar per a construirse al marge de la mirada masculina, però alhora reconstruir-se quan es topa amb aquesta mirada, furtiva o lasciva, però que no respecta i envaix.
A la pàgina 16 hi ha una declaració meravellosa que m’aliementa des de fa dies i que em fa esperar encara amb més curiositat el llibre que em regalaran com a premi per contestar enquestes per Internet… es tracta de “Capital Erótico” de Catherine Hakim.
Aquesta és la frase que volia compartir:
<<Me interesa desde dónde y para qué muchas mujeres feministas nos calzamos el disfraz de puta (desarrollemos o no un trabajo sexual remunerado).>>
M’ha semblat brillant, crítica i poderosa (com ella) parlar d’aquesta construcció plaentera del nostre personatge social, i de com, només pel fet de ser dona ens relacionarem amb la violència al llarg de les nostres vides. M’ha colpit adonar-me de quant costa abordar la feminitat sense parlar de violència. De tant King Kong i tan poca Queen Kong…
Tornis a aclarir que no es tracta d’odiar als homes sinó de lluitar contra “els mascles”, que és molt diferent, i contra la societat que mercantilitza la dona, la precaritza i la compra i la ven…
Des de la meva “Persexualitat” (Concepte inventat per mi -que jo sàpiga-) Persona a qui li atrauen les persones, independentment del que tinguin entre les cames, m’adono amb satisfacció de tots els conceptes creats i per crear per treballar profundament la “zorrologia”, la “gènerofòbia”,la “gluteus-magnificència”, la “putapurina”, la “fal·lusmania” o qualsevol altre terme que ens serveixi per lluitar i no quedar-nos només en aigües menors i saber com enviar-ho tot a la merda. Per què estem fetes per resistir, no?
MULIER SAPIENS 
Violència estructural -violència cultural- violència directa-=violència de gènere.
Aquest és el recorregut que reconec després de llegir ben atenta aquesta última entrada.
Volia fer una sèrie d´ aportacions, com les darreres voltes. 🙂
El raonament inicial em recorda a una teoria del sociòleg Galtung sobre els conflictes interpersonals. Aquest senyor afirma que existeixen tres tipus de violència que constitueixen dos pisos o cossos de la “piràmide de la violència”:
1) Al vèrtex del conjunt trobem la violència directa; 2)a la base hi ha dos tipus complementaris: a) la de tipus estructural (intrínseca al sistema, aquella que nega les necessitats bàsiques a qualsevol persona, amb independència del seu gènere); b) cultural (legitimadora de qualsevol tipus de violència).
Aquest model es pot aplicar al maltractament físic. Reps un colp (violència directa) i no el perceps com una agressió real (violència cultural) perquè assumeixes un rol inferior que, en realitat, ha sigut imposat per l´ estructura política, social i econòmica inherent al capitalisme i al patriarcat que no es capaç –capaç? directament no vol-, desempallegar-se d´ aquesta eina. És, en última o primera instància, violència estructural. La mateixa que abraça la desigualtat de salaris, la publicitat masclista o que fa que la presentadora que surt a la tele es sembli més a una model de passarel•la que a una periodista.
Sobre Beatriz Preciado no puc compartir el seu punt de vista respecte al terme “sexe”. El sexe no es una construcció sociocultural, és programat, biològic i treballa amb/per una sèrie d´ agents. Ara, la teua consideració cap al teu sexe et permet establir la teua identitat com a individu, una identitat de gènere, una dimensió social vertadera y superior. En definitiva, amb independència del paràmetre inamovible de sexe sóm allò que volem i com volem ser, aquest ha de ser el nucli del nostre gran debat.
Amb ànim de fer més dolça la teua biblioteca i oferir perspectives alternatives, et recomanaré qualsevol obra de Ann Oakley, també feminista i contrapartida respecte a Preciado.
Una abraçada i no deixes de descobrir i fer cada dia més bonic i crític aquest raconet sapiens.
M'agradaM'agrada
Estimada Gramola 🙂
Les teves aportacions sempre em fan reflexionar i amplen la meva biblioteca de bon grat! Estic acabant el llibre de la Itziar Ziga i em costa despendre’m d’ell, així que noves lectures m’aniran bé! De fet de cara a l’any que ve he vist un màster de la Universitat de Barcelona sobre Gènere i Sexualitat que penso que m’obrirà més portes i finestres a aquesta apassionat qüestió.
Darrerament, les teories que sento apunten a que també el “sexe” és una construcció, podríes explicar-me una mica perquè penses que no ho és? Ahir vaig assistir a la presentació del llibre de la Silvia Federici: “El Calibán y la Bruja” L’autora planteja la cacera de bruixes com l’inici del procés de degradació social de les dones, en relació amb el control demogràfic, la prohibició de les pràctiques d’autogestió de la salut i la imposició de la medicina moderna, conjuntament amb la privatització de les terres comunals. http://laciutatinvisible.coop/ciutat/caliban-y-la-bruja/
Em va semblar un gran treball i un bon punt de partida per començar a pensar sobre les caceres de bruixes actuals, va comentar per exemple que als EUA estaven fent algunes lleis per considerar homicidi en primer grau si les dones, durant l’embaràs, feien alguna activitat poc recomanable com veure vi, i això perjudicava el fetus… bé, evidentment que cal saber-ne més sobre aquestes lleis, però ens van posar els pèls de punta…
Estic llegint un dossier sobre Feminisme i m’ha apassionat la lectura de Gayle Rubin, tot molt subratllable. Com que és recentment que començo a endinsar-me en aquest sistema que tantes coses mou: Sexe/Gènere, tot se’m fa deliciós.
Gràcies per contribuir a aquest caramelet de lluita!
M'agradaM'agrada