Aquesta vinyeta fa pensar, oi? El text diu el següent:
-Tina, seriosament, treu-te el burka, és dehumanitzant i només fa que animar el patriarcat a considerar-te el sexe dèbil.
El mateix podria dir-li la Tina a la seva companya, no? Això de portar tan poca roba no es fa també sota la mirada masculina? Per què ens veiem tan diferents si tenim tant en comú com a dones?
La solidaritat és un teixit intern, no es compra, i no s’exposa als aparadors. Una dona ajuda una altra dona, sense conèixer-la, però amb respecte i apreci. Avui he rebut una safata de dolços argelins d’una dona que no conec, només he ajudat el seu marit a tenir més habilitats personals per enfrontar-se a la recerca de feina, a viure aquest procés d’una manera digna i amb l’autoestima alta. Encara no n’ha trobat de treball, però la seva dona m’ha fet arribar aquest regal ensucrat i meravellós. No sé si porta mocador, no sé el seu nom, només sé que és l’única que treballa a la família, neteja durant 3 hores un establiment de menjar ràpid que fa unes hamburgueses que ella no menjarà mai. Així és la vida. Mentrestant, a un establiment de la competència se’ns venen imatges amb un missatge que ens convida a fer volar la nostra ment. La ment de la dona no vola amb el desig de fer-li una fel·lació a una hamburguesa, per més gran que sigui, ni amb el desig de veure una cervesa en una am-polla dura.
Quan una dona està de genolls no és perquè confonguin els seus genolls amb els seus pits, o perquè vegin com en són de sexy. Quan una dona està de genolls sol ser d’esgotament de dures jornades de treball, o de gratitud a la vida, perquè quan una dona rep d’una altra dona aquest amor, humà i sincer, emmig la precarietat emocional que ens envolta, aquest aire fresc i energètic sempre porta sèsam i mel. شباكية
MULIER SAPIENS 
En realitat, la imatge es podria interpretar com les dues cares d´ una mateixa moneda.
Però veient a Tina pense que per un costat va l´ Islam i per altre l´ islamisme. El primer terme no es excloent respecte a la democràcia, però el segon compren un cobertura ideològica essencialment política, de símbol fanàtic i ultraconservador que al•lega “legitimar la religió” i trenca qualsevol esquema aperturista. El paradigma d’aquest programa el trobem a Iran després de la revolució islàmica de 1979. Et recomanaré el còmic “Persèpolis”, de Marjane Satrapi. Però la meua intenció no es obrir aquest debat tan espinós que és el de vel quan en molts països -tant proximorientals com occidentals-, existeix un tipus de menyspreu inherent al patriarcat, amb un recorregut mental igual de irrespectuós amb la corporalitat femenina; la teua, la meua, la de totes. M´ estalviaré teclejar: el teu text -juntament amb les imatges- transmet perfectament aquesta idea.
Hem de fer un exercici intel•lectual previ ¿què sotmet a la dóna? ¿el vel?, ¿robes mínimes i faldes-cinturó? Ni tan sols això. Hem de veure més enllà i interpretar aquestes formes com el resultat d´ una realitat poderosa, brutal i masclista. La meua reflexió vol apuntar, amb el dit índex estès, cap a les polítiques opressives, la carència d´ un dret de família just o la qüestió de l’herència, que són els veritables problemes de base (amb independència del context espacial on es desenvolupen). Las mostres materials que amaguen a la dona entre teles, l´exhibeixen, l´ utilitzen en publicitats internacionals o damunt defenen que la llibertat és llibertinatge, son els extrems de les branques que naixen del tronc primigeni del patriarcat. Per sort, la solidaritat vola més alt.
Enhorabona i bon profit (qui poguera!) 🙂
M'agradaM'agrada
Hola!
Sí, són dues cares, i dues teles!… I el tema que ens tapa i ens desvesteix no és la roba, sinó la invisibilitat, anem com anem vestides… Em sento tan petitona cosint parracs d’una tela enorme que no sé d’on ve ni a on va… però poso fil a la agulla, no em quedo de braços creuats, aporto la meva peça a aquest patchwork gegant de la feminitat. Qui manega els fils d’aquesta titella social? qui mesura?, qui té didal?
És com buscar a Google “Muñecos recortables” i que la majoria d’imatges siguin de nenes. Nenes que s’han de posar vestidets per a cada ocasió, per mostrar aquestes dues cares de la moneda, la tapada i la destapada, però la que sap estar, la que no destaca més enllà del que es considera necessari…
Com començar a canviar els paradigmes, la realitat? És un oceà tan profund i extens que t’agraeixo les teves intervencions perquè em fan sentir ben acompanyada en aquest viatge tèxtil que és la vida… (Tallar i enganxar, copiar, tallar i enganxar…. Ctrl + C, Ctrl + X, Ctrl + V)
Petons!
M'agradaM'agrada