Las mujeres en el estado español no pueden dedicarse al futbol de manera profesional. Esta es otra de las desigualdades laborales a las que las mujeres nos tenemos que enfrentar, la mayoría de veces, sin éxito. En la actualidad una mujer no puede vivir del futbol como deporte, en cambio los hombre en la misma o categorías inferiores sí pueden hacerlo.
La Superliga es el equivalente a la Primera División de futbol masculino, pero la ley no contempla que las mujeres puedan tener una licencia profesional ya que la Real Federación Española de Fútbol no lo contempla ni lo permite.
Las mujeres futbolistas se mueven en una ilegalidad permitida. Las que tienen la suerte de poder ser compensadas económicamente por los clubes es porque les hacen un contrato de limpieza o de secretarias, pero en ningún caso como delantera centro, o portera. La mayoría reciben alguna compensación por los desplazamientos y dietas, pero en dinero negro, por ello, no tienen seguridad social, ni un futuro prometedor.
Haciendo el mismo trabajo el hombre cobra y la mujer no. El hombre llena estadios y la mujer los limpia. El sueldo de cualquier jugador de un Barça o un Madrid posibilitaría que todas las mujeres jóvenes que quisieran vivir del deporte pudieran hacerlo dignamente. Pero parece que no nos corre sangre en las venas y hay más preocupación porque a Sergio Ramos se le cae la copa que por quienes no tienen un plato que llenar.
La realidad es que además de entrenar a futbol estas mujeres tienen que estudiar una carrera porque sinó se quedan sin posibilidad de prosperar, o buscarse otros trabajos para subsitir.
Otra injusticia en el mundo laboral por cuestiones de género que queda sin resolver.
Los responsables de la competición femenina en la Real Federación de Fútbol son José Vicente Temprado y el seleccionador nacional, Ignacio Quereda, que lleva 22 años en el cargo. Para ellos, las jugadoras deben contentarse con disfrutar de su deporte, no pasa nada si no pueden ser futbolistas “siempre pueden ser médicos, abogados, la vida no se acaba”, dicen.
Claro, claro… también pretenderán que juguemos con tacones…
MULIER SAPIENS 
M’encanta el teu bloc, l’acabo de descobrir a Dones en Xarxa. De fet, ens vam conèixer en un blog and cocktails. Enhorabona Laia!
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Teresa 🙂
Sempre cal dir el que es pensa!
El 50% de la història és de la dona!
M'agradaM'agrada
“Habemus desigualdad para rato…” Post reivindicativo y necesario, amiga… Espero q algún día la igualdad deje de ser como esa estrella q vemos de a ratos… Y es q a algunos habitantes del planeta “varonesunidos.com” se les ha olvidado cómo escuchar… Será pq no les interesa hacerlo??
Besossss!
M'agradaM'agrada
Hola Malena,
¿Sabes?, una vez oí decir que “la igualdad llegaría cuando una mujer estúpida llegase a la política”. La verdad es que me parece triste que la igualdad tenga que llegar por esos caminos, por eso somos muchas las que poco a poco vamos poniendo nuestro granito de arena en esta sociedad desigualitaria, para que nadie se sienta superior a nadie. ¡Habemus fuerza!
M'agradaM'agrada
Ja t’ho vaig comentar en persona, però crec que és un peix que es mossega la cua: no hi ha inversió perquè no genera interès, però per tal que generi interès hi ha d’haver una inversió en temes com la formació, la promoció dels partits, etc. I que la gent cregui que val la pena pagar entrada per veure els partits.
Em temo que a la majoria d’esports passa el mateix, i no només aquí: al Japó el beisbol és l’esport rei, i ja a nivell de batxillerat, on és importantíssim i fins i tot es transmet per televisió, les noies no hi tenen permès l’accés i s’han de conformar amb el softball, una variant “suavitzada” del beisbol.
Als Estats Units, en canvi, sí que hi ha una lliga professional femenina de futbol, http://en.wikipedia.org/wiki/Women%27s_Professional_Soccer, des de 2009, però segur que les jugadores cobren menys que els seus col·legues de la Major League Soccer. Ara, em sembla que els dóna per viure. Els sous de la lliga masculina d’allà… bé, hi ha de tot, però l’Henry per exemple cobra 5 milions de dòlars per temporada i el Márquez 5,5. El Beckham, 6,5.
Pel que estic llegint en aquests moments a la Wikipedia, tot i que l’equip femení de futbol dels Estats Units és el millor del món i a nivell nacional té més pes comparat amb el masculí que no pas el que pugui tenir el futbol femení aquí, cada cop que intenten fer una lliga trontolla. El mateix amb els altres esports professionals femenins: no triomfen. No generen calés. No cobren ni de lluny el que cobren els homes i és insostenible per a tothom. Per què? Prejudicis. Però si no hi ha gent que hi fot diners com a inversió per la causa, o es fan lleis que obliguin a distribuir els pressupostos d’una manera més justa i al final igualitària… això no canviarà.
Consultat: el salari mínim per a les futbolistes americanes el 2009 era de 40.000 dòlars l’any. Però en aquest cas “mínim” no és com el dels homes, que tenen un màxim possible molt superior, sinó que estaríem parlant de mínim 40.000, màxim poc més.
M'agradaM'agrada
Hola Toni,
Precisament aquest cap de setmana he conegut l’esport anomenat: “Ultimate” o conegut com a “Ultimate Frisbee” (La darrera paraula no es pot fer servir perquè és una marca comercial que està registrada…). A aquest esport hi juguen de manera barrejada nois i noies sense que sigui el sexe un motiu de separació, ans al contrari. A més, en acabar el joc es reuneixen en rotllana els dos equips que han compartit pista i comenten, alegrement, el que més els hi ha agradat del partit. És un esport molt cívic i amable al que venen ganes de jugar pensant que un altre esport és possible, en el que realment el que importa és participar. Quan l’esport es converteix en un negoci, en un opi que mou el poble, la dona queda relegada a esferes secundàries… Si et ve de gust córrer per la platja o l’herba i millorar la punteria a Barcelona hi ha un parell d’equips de frisbee 🙂
M'agradaM'agrada
No ho coneixia, això. 🙂
Sí que hi ha esports en què la diferència física i de força és important i fa inviable que siguin mixtos, però també n’hi ha d’haver en què no sigui important. Per exemple, al tennis. Els dobles mixtos estan reconeguts i a les Olimpíades de Londres de l’any que ve es veuran.
M'agradaM'agrada