¿Jamón sin estrías?, ¿Pero esto qué es?
¿Hasta la comida tiene que estar libre de estrías?
Guerra a las estrías, a la celulitis, a las calorías, a la grasa, a los quilos…
Me pregunto cuando sacarán a la venta naranjas sin piel de naranja.
Llega el buen tiempo y con él las campañas de operación bikini, bañador, cuerpo 10, curvas perfectas… La presión es muy dura. Son pocas las mujeres que consiguen librarse 100% de la influencia publicitaria. Una influencia dañina porque nos venden una imagen falsa de lo que es la mujer. NO nos venden cremas para ser más responsables, más generosas, más elocuentes… No. Nos venden cremas para estar más delgadas y más jóvenes. Anti-esto, anti-lo otro. Nunca te dicen: “Eres como eres, disfrútalo”, y punto. Ni siquiera las bienintencionadas campañas tipo Dove de curvas reales se han escapado de mensajes que esconden la palabra “Curvas Perfectas”… No tenemos un mando a distancia que apague los mensajes que la mujer recibe a lo largo del día. Sólo la educación en la autoestima desde pequeñitas. Desde que sales de casa que ya empieza la lucha.
Firmeza, tersura, frescor, elasticidad, juventud, brillo… No somos un chicle.
Hay menos de 10 súper-modelos en el mundo. Si el resto tenemos que imitarlas, ya que se supone que son el “modelo” a seguir… lo llevamos mal… porque ni ellas se libran de la perfección: Tanto que las requete-retocan con Photoshop hasta límites chapuceros…
Fijarse en las primeras fotos en el cuello y en la cadera (derecha) en las segundas:
Después de ver esto tu relación con el espejo cambia. Cuando te desnudas y te ves, cuando bailas lo que te gusta, cuando hablas con alguien que te importa y se ríe, cuando se te quedan las migas en la boca de comer croissants de chocolate con mucho gusto… No hay photoshop que pueda meterse enmedio.
No hay photoshop que arregle nuestra conciliación con el cuerpo y nuestra presencia en la vida.
Hablando un día con una chica de 13 años que era la única que no se maquillaba en su clase, y por ello mal vista, me dijo: El maquillaje se borra cuando llueve, mi sonrisa no.
MULIER SAPIENS 
Completament d’acord. Tenim un problema per baix, a la joventut. A mida que ens fem grans naturalment que queda molta gent (majoria, em temo, o almenys més sorollosa) que només es fixa en el físic (o, més ben dit, en el físic tal com ens el venen, perquè fixar-se en el físic no és, per se, dolent, sinó fer-ho segons uns criteris que ens han fet pensar que són nostres i no ho són), però la maduresa comporta també altres maneres de veure les coses.
I gustos de tota mena. No som pocs els que preferim les dones amb carns, fins i tot grassonetes en alguns casos, per què no. De la mateixa manera que hi ha homes que s’estimen més uns pits petits, o una dentadura “original”, o les dones que afirmen que se senten atretes pels homes calbs, les “panxetes” i que senten repugnància pels abdominals marcats. En molts casos són paraules buides, però en d’altres és sinceritat. Perquè els homes també tenim pressions respecte al nostre cos, no tant pel que fa al greix que seria el cas de les dones, com pel que fa a una musculatura que s’espera del sexe masculí com si fos obvi que tothom ha d’aconseguir algun dia. I ja des de ben petits, perquè (i ara parlo del meu cas) n’hi ha que rebem la pressió des de sota: jo quan era petit i adolescent no tenia la percepció que s’esperava de mi un cos com el del Chris Evans o el Cristiano Ronaldo, però ara veig adolescents que tenen aquesta mena de cossos.
I saps què et dic? Que se’ls quedin les noietes joves que tenen el criteri tan pervertit pels mitjans com el que tenen ells, que al seu torn pressionen les noies i fan que es matin (o s’operin, que és el més dramàtic de tot plegat) per aconseguir cossos que, per metabolisme o per la forma natural del cos, la majoria de les noies no poden aconseguir, i que, de fet, és l’ideal perquè ho diuen alguns i uns altres s’ho creuen sense discussió. Molt trist, tot plegat.
La situació no millora ni canviarà mai, de fet cada cop és pitjor (el que deia dels adolescents musculosos, i només cal veure les noies, que semblen clons sortits d’una cadena de muntatge, tant pel que fa a la roba com en els cossos esquifits que busquen, això sí, amb pits grans i contradictoris amb la resta del cos), i l’únic que podem fer és esperar que els i les adolescents “menys afortunats” passin aquesta dura etapa de la seva vida i arribi un moment que s’adonin que el que pensaven que era un defecte o una mancança dels seus cossos pot resultar atractiu per a una altra persona.
M'agradaM'agrada
I per si no m’havia esplaiat prou, una última cosa: el maquillatge. És un tema que m’empipa molt. Novament les noies són víctimes dels mitjans de comunicació, i no s’adonen que el maquillatge és una manera “d’arreglar-se” (com si estiguessin espatllades), i de pas enganyar la gent del seu entorn tot mostrant un aspecte que no és el que en realitat tenen. Quin és el pla per al “dia després”? No poder deixar mai el maquillatge per por al contrast entre la primera impressió i la definitiva i real?
Com a pràctica esporàdica i en determinades situacions encara tindria un passi, però que hagi esdevingut la norma en instituts i cada cop a edats més joves (amb la pressió que suposa per a les noies que no volen maquillar-se, o no poden perquè a casa no els ho permeten) em sembla el súmmum de l’estupidesa. La resposta de la noia de 13 anys em sembla digna de la millor de les filles que podria imaginar per a mi.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Cirugía Correctiva: “¡La venganza es mía!” « MULIER SAPIENS